• 17 de Juliol de 1357. Plaga de llagosta a Tortosa (a)
  • 2 de Febrer de 1373. Terratrèmol a la vall de l’Ebre
  • 10 de Novembre de 1448. Inundacions de l’Ebre a Tortosa (a)
  • 12 de Desembre de 1506. S’esdevingué la gelada de l’Ebre a Tortosa, que es creuava caminant (a)
  • 21 de Maig de 1582. Riuada de l’Ebre. 6 metres per sobre el nivell d’estiatge (c)
  • 12 de Febrer de 1603. Cauen cases per la neu a Barcelona, Tortosa i Lleida (a)
  • 28 de Setembre de 1605. A Tortosa riuada de l‘Ebre que pujà cinc metres (a)
  • 5 de Novembre de 1617. Riuada de l’Ebre a Tortosa, una de les més grans conegudes, ja que les aigües arribaren fins a 8.53 metres (a)
  • 30 de Desembre de 1624. Es gelà l‘Ebre a Tortosa (a)
  • 20 de Agost de 1691. A Tortosa un remolí de vent, a las 8 del mati, s’emportà el pont de 10 barques sobre l’Ebre, girant-les, riu amunt (a)
  • 11 de Gener de 1694. Es gelà l’Ebre (e)
  • 11 de Gener de 1709. Es gelà l’Ebre (e)
  • 11 de Gener de  1712. Es gelà l’Ebre (e)
  • 8 d’ Octubre de 1787. Riuada de l’Ebre a Tortosa, assolin-se 8.73 metres (a)
  • 9 d’ Octubre de 1787. Riuada de l’Ebre a Xerta, on assolí 16 metres. A Tortosa hi hagueren 85 víctimes amb un nivell d’aigua de 8.73 metres (a)
  • 29 de Desembre de 1788. Es gelà l’Ebre (e)
  • 9 de Setembre de 1845. L’Ebre augmentà mes de 20 pams el seu nivell habitual. A les 6 del matí del dia 9 va sortir el barranc del Rastre provocant la caiguda de part  de l’Hospital. Varen morir 7 persones (b) (e)
  • 26 de Maig de 1853. Riuada de l’Ebre a Tortosa assolint 7.4 metres. S’emportà el pont de barques (a)(d)
  • 20 d’Octubre de 1866. 4 pams d’aigua al convent de la Puríssima per la sortida del barranc del Rastre (b)
  • 5 d’Octubre de 1874. La sortida del barranc del Rastre provocà més de 8 pams d’aigua al convent de la Puríssima, s’omplí la cisterna, tombà 7 portes i dues parets. A l’església, l’aigua arribà fins el púlpit i la imatge de Sta. María Magdalena surà tota la nit. Dues germanes estigueren a punt de morir (b)
  • 18 de Gener de 1891. La darrera gelada del riu Ebre al seu pas per les nostres terres.  Hi ha autors que parlen de temperatures de -9.5  C (c)
  • 23 d’ Octubre de 1907. Riuada de l’Ebre a Xerta, 15.65 metres. S’enfonsaren 110 cases i hagué 29 morts. Als carrers de Tortosa s’acumularen 3.5 metres d’aigua (a)
  • 24 de Febrer de 1916. 3 cm de neu al terra
  • 5 d’Agost de 1916. Caiguda d’un bòlid a les 14:25 hores. Es veu una llum en direcció N-S, que deixa una estela de fum, i després es sent una detonació, caient al mar prop de Peníscola
  • 19 de Desembre de 1920. 13 cm de neu al terra
  • 14 de Gener de 1926. 5 cm de neu
  • 12 de Febrer 1932. Terra cobert de neu, amb un gruix de 6 cm
  • 11 de Novembre de 1932. Terratrèmol amb epicentre prop d’Aldover
  • 1 de Gener de 1937. Es mesuren 11 cm de neu
  • 22 de Gener de 1940. 1.5 cm de neu
  • 25 de Gener de 1941. L’Ebre  7.30 m per sobre del nivell d’estiatge. 1947 3 cm de neu al terra
  • 16 de Setembre de 1943. S’enregistren 265 mm en 19 hores. És la màxima precipitació que s’ha mesurat a l’Observatori
  • 12-13 de Gener de 1945 11cm de neu al terra
  • 16-17 de Gener de 1946. 13 cm de neu al terra
  • 25 de Gener de 1947. 3 cm de neu al terra
  • 11 de Febrer de 1956. Record de temperatura mínima. Es registra un valor de -6.4 ºC
  • 11 de Gener de  1960. 6 cm de neu
  • 20 de Setembre de 1972. A Sant Carles de la Ràpita es registrà una precipitació de 307 mm en 24 hores (a)
  • 7 de Juliol de 1982. La temperatura màxima fou 43.0 ºC. El valor més gran enregistrat a l’Observatori
  • 9 de Novembre de 1982. El nivell de riu fou de 7.5 m per sobre de l'habitual
  • 26 de Març de 1983 El valor de la velocitat de la ratxa de vent, 158.8 Km/h en direcció NW a les 07:26 (T.U.)  és el valor més gran mai enregistrat a l’Observatori
  • 1 de Març de 2005. 5 cm de neu al terra.
  • 29 de Novembre de 2014. S'enregistra una precipitació de 336.1 mm en 24 hores a l'estació meteorològica automàtica que el Servei Meteorològic de Catalunya té al P.N. del Ports (f)


REFERÈNCIES

(a) Agenda "El Tiempo 1995",  Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente. Instituto Nacional de Meteorología
(b) Historia del Real Monasterio de la Purísima Concepción Victoria de Tortosa. Rafael María López Melús. 1986
(c) Historia de Tortosa y su comarca. Enrique Bayerri. 1933
(d) Anales ó historia de Tortosa: desde su fundación hasta nuestros días. Daniel Fernández y Domingo. 1867
(e) Anales de Tortosa e Historia de la Santa Cinta. Ramón O'Callaghan. 1886
(f) Servei Meteorològic de Catalunya.

 

 

La brúixola marca el nord magnètic, no el nord geogràfic. El nord magnètic varia amb el temps. Durant els darrers segles, a Roquetes, les brúixoles estaven desviades cap a l'oest. Però això ha canviat i ara estan desviades cap a l'est. En aquest article expliquem què és la declinació magnètica i fem un seguiment en temps real de la seva evolució, utilitzant dades de l'Observatori de l'Ebre.

 

 

 

Direcció actual de la brúixola a Roquetes d'acord amb el valor registrat de la declinació magnètica. Les dades s'actualitzen cada 12 minuts. Cada marca correspon a un minut d'arc. Valors positius indiquen una direcció esbiaixada cap a l'est, mentre que els valors negatius representen un biaix cap a l'oest. Un valor zero indica que la línea àgona ens està travessant.

 

Registre de la declinació magnètica a Roquetes (actualitzat cada 12 minuts).

 

LA LÍNIA SENSE ANGLE


A l'època de Cristòfor Colom, aquí la brúixola no marcava cap a l'estrella Polar (el nord geogràfic), estava sempre desviada cap a l'est. No obstant, en un dels seus viatges cap al Nou Món, Colom va poder comprovar que en algun punt enmig de l’Atlàntic la seva brúixola apuntava a la Polar, just en la direcció del nord veritable. Havia travessat la línia àgona; literalment, la línia sense angle. Aquest fenomen, que podia semblar insòlit, fins i tot premonitori a ulls de la gent d’aquella època, és avui un fet ben conegut i que ja no amaga cap misteri. Molts haurem sentit a dir en alguna ocasió que la brúixola està esbiaixada cap a l’oest a casa nostra, fins i tot podríem dir que és quelcom instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Ho justifica el fet que va ser així durant els darrers tres-cents anys. No obstant, el camp magnètic de la Terra canvia lentament amb el temps, i la línia àgona, que a Europa té una orientació aproximada nord-sud, ha anat avançant lentament d’est a oest des de mitjans del segle XIX. Així, a cavall dels anys 2009 i 2010 va penetrar per la part més oriental de la Península Ibèrica, i va sortir per la part més occidental de les Terres de l’Ebre a finals de 2014, principis de 2015. En poques paraules: la declinació magnètica ha passat a ser d'est. Ens hi haurem d’acostumar, ara les brúixoles estan desviades cap a la dreta.

Declinació Colom

Mapa mundial de la Declinació magnètica vàlid per a l’època de Colom. Càlculs realitzats a partir d’un model arqueomagnètic desenvolupat en estreta col·laboració amb l’Observatori de l’Ebre. Les zones roges corresponen a declinacions positives; les blaves a negatives. S’observa la línia àgona (representada amb un traç negre gruixut) a l’Atlàntic.

 

Declinació 2014

Mapa mundial de la Declinació magnètica vàlid per a l’època actual. S’observa la línia àgona a l’est de la Península Ibèrica, concretament per les Terres de l’Ebre. La línia àgona ha progressat de manera irregular des de l'època de Colom, però la seva deriva ha sigut cap a l'oest des de mitjan segle XIX.

 

Els observatoris magnètics són instal·lacions consagrades a la mesura de l’evolució del camp magnètic terrestre en el punt on són ubicats. A partir de les seves mesures, incloses dins d’una xarxa d’abast mundial entre les que cal comptar les dues que gestiona l’Observatori de l’Ebre a Horta de Sant Joan i a l’Illa Livingston (Antàrtida), es dedueix de manera aproximada la forma i la intensitat d’aquesta magnitud física a cada punt del globus. Tot just és gràcies a les dades de molts observatoris com el nostre arreu del món que es poden desenvolupar models i mapes per dibuixar com canvia el valor de la declinació d’un lloc a un altre i en cada època. Els científics de l’Observatori de l’Ebre també són experts en el desenvolupament de models i mapes d’aquestes característiques. Fins i tot, altres mètodes d’anàlisi de mostres antigues i datació, com el desenvolupat en estreta col·laboració amb investigadors de l’Observatori de l’Ebre, permeten anar milers d’anys enrere (tot i que amb una incertesa molt superior), molt abans que existissin els observatoris. Però és en aquestes instal·lacions, on les mesures són realitzades de manera molt més exacta, que constatem que la línia àgona ens ha travessat ja completament. Així, va passar per l’Observatori de l’Ebre a Roquetes a l’abril de 2014, i per la nostra estació d’Horta de Sant Joan al setembre del mateix any. De fet, la línia posseeix una oscil·lació natural, deguda al camp magnètic que generen el corrents a la ionosfera per culpa de la radiació solar, que recorre desenes de quilòmetres al dia, a banda i banda d’una posició mitjana, de repòs relatiu, que s’assoleix durant la nit i que utilitzem com a referència. Aquesta oscil·lació va fer que la línia àgona comencés a travessar Roquetes, de facto, dues vegades al dia des del gener de 2014; preferentment a primeres hores del matí (vegeu, a dalt de tot, la direcció de la brúixola i el registre de la variació de la declinació actuals, o aquesta  animació per a tot un dia). I d’alguna manera embogeix i es belluga encara més fortament en ocasió de les tempestes geomagnètiques, que sovint succeeixen quan arriben a la Terra les partícules provinents d’una erupció solar (vegeu un exemple a aquesta altra animació).

 

MOSAIC 3 agulles

 Detall del mosaic al terra del Pavelló Landerer de l’Observatori de l’Ebre, on hi ha representada una brúixola amb l’evolució de la seva direcció al llarg dels primers cent anys de la seva història (concretament per al 1904, 1949 i 2004). Si bé la Declinació actual és propera als 0˚, en els seus inicis, les mesures fetes en aquesta institució establien una desviació de la brúixola vora 14˚ cap a l’oest respecte el nord veritable.

 

Es tracta d’un fet anecdòtic per la majoria de nosaltres: res deixarà de funcionar per aquest fet, fins i tot els excursionistes “clàssics” podrem continuar utilitzant la brúixola com a bon indicador del nord veritable a casa nostra, ara i durant la resta de la nostra vida. Això sí, als que vinguin darrere nostre, i fins i tot als sistemes actuals que necessitin més precisió, els caldrà corregir la diferència entre el nord magnètic (el que indica la brúixola) i el geogràfic (el veritable). Però sens dubte és una anècdota que il·lustra fins a quin punt tenim un coneixement detallat de la dinàmica interna del nostre planeta i de les qüestions científiques que envolten aquest fet, i de com una institució de casa nostra hi és representada al més alt nivell mundial.

Si voleu saber més sobre aquest intrigant esdeveniment, mireu l'entrevista del programa Espai Terra de TV3 del dia 30 d'abril de 2014. Trobareu l'entrevista a partir del minut 8:30.

 

 

L’observació i monitorització de l’estat de la ionosfera començà a l’Observatori de l’Ebre el 26 de març de 1955, data en la que s’inaugurà el primer sondejador ionosfèric de l’estat.

La ionosfera és la part de l'alta atmosfera, situada entre 60 i 1000 Km d’alçada aproximadament, que està dèbilment ionitzada. Això vol dir que els electrons s’han separat de les molècules que formen l’atmosfera i, així, es poden moure lliurement, donant a l’atmosfera interessants propietats elèctriques. A latituds mitjanes i baixes, és a dir, lluny dels pols, la ionització de l’atmosfera és deguda bàsicament a la radiació solar (en les bandes d’Ultraviolat i rajos X, que són absorbides a les capes altes de l’atmosfera). A latituds altes, és a dir, prop dels pols, la ionització de l’atmosfera és deguda bàsicament per la radiació corpuscular (partícules) transportada pel vent solar degut a l’efecte del camp magnètic terrestre. Aquest fet fa que la ionosfera es comporti com un conductor elèctric, capaç de modificar la propagació de les ones radioelèctriques desviant-les de la seva trajectòria en línia recta. Tant és així que pot reflectir algunes ones de ràdio, de fins uns 30 - 40 MHz, fent possible la comunicació entre dos llocs llunyans de la Terra salvant la seva curvatura o la seva orografia. També, la ionosfera pot afectar significativament els senyals enviats des dels satèl·lits, causant fortes interferències. Aquests motius, entre altres, fan que el seu coneixement sigui important, ja que té moltes aplicacions, tant científiques com tècniques.


Tot i que ja hi havia algun estudi teòric que apuntava que hi podia haver una capa conductora a la alta atmosfera, l’interès per aquesta regió augmentà després de que Marconi aconseguís transmetre senyals de ràdio des de Cornwall (Anglaterra) fins a Newfouland (Canadà) l’any 1901, amb les conseqüents hipòtesis que, de forma independent, van formular Kennelly i Heaviside. Aquests dos investigadors van apuntar que degut a la curvatura de la Terra, les ones de ràdio forçosament s’havien reflectit a una capa ionitzada, la ionosfera.


L’observació de la ionosfera terrestre es basa, predominantment, en tècniques de mesura indirecta aprofitant el fet de que les ones electromagnètiques, en presència d’un camp magnètic, són modificades durant la seva propagació al travessar un medi ionitzat.

 

figura1Bàsicament, i a latituds mitjanes, l’estructura vertical de la ionosfera mostra tres regions, que en ordre ascendent anomenem D, E i F. La regió D (60-90 Km aproximadament) és una capa complexa des del punt de vista de la química de la seva formació i fortament controlada per la radiació solar, desapareixent pràcticament durant la nit. És la regió que més absorbeix les ones de ràdio, essent aquest el motiu pel qual durant la nit sigui més fàcil escoltar emissores de ràdio llunyanes. La següent regió és la E (90-120 km aprox.) que també està fortament controlada per la radiació solar, afeblint-se mol durant la nit i assolint el màxim al migdia local. En determinades circumstàncies apareix una segona capa, anomenada E esporàdica (Es) relacionada amb el cisallament. La regió més superior és la F (150-1000 Km aprox.) que a la vegada presenta, durant el dia i amb més importància durant l’estiu, dues capes que són la F1 i la F2. Durant la nit únicament roman la capa F2 que és la que conté la major concentració d’electrons. En general és la responsable de que puguem mantenir comunicacions via ràdio a llargues distàncies.

 

trans-recep

 

La tècnica que s’utilitza actualment a l’observatori per estudiar la ionosfera és el sondeig per incidència vertical. Aquest es basa, de forma resumida, en l'emissió vertical de polsos d’ones de ràdio de freqüència coneguda. Aquests polsos es reflecteixen a la ionosfera, si hi ha una densitat electrònica suficient, i es reben a l'estació ionosfèrica. Coneguts el temps d’emissió i recepció, i assumint una velocitat de propagació igual a la de la llum, es determina l’altura virtual a la que ha tingut lloc la reflexió. Aquest principi ens és familiar ja que és el principi de funcionament del radar, tot i que cal recordar que aquest es va desenvolupar a partir de les tècniques de sondeig ionosfèric.

 

 

 

sondejadorL’instrument que hi ha instal·lat actualment a l’Observatori és un sondejador ionosfèric DPS-4D desenvolupat i construït per Lowell Digisonde International en col·laboració amb UMass Lowell Center for Atmospheric Research. De forma rutinària es realitza un sondeig cada 15 minuts, podent-se modificar aquesta cadència durant campanyes específiques. L'instrument compta amb una antena emissora, una unitat de control i processament i un camp d’antenes receptores. Aquesta estació, singular a la Península Ibèrica, forma part d’una xarxa d’observació ionosfèrica d’àmbit mundial GIRO i proveeix informació per als productes de la xarxa europea DIAS.

 

antena iono

El sistema compta amb targes complementàries de codificació de fase i es beneficia de tecnologia de radar en HF avançada, com compressió de polsos i integració coherent de fase, podent-se utilitzar també com un analitzador d’espectre en HF. Així, permet obtindre la fase del senyal en cadascuna de les quatre antenes receptores de la xarxa per cada component espectral, i identificar l’angle des d’on provenen els polsos reflectits a la ionosfera (azimut i elevació), la seva polarització, el desplaçament Doppler sofert i el temps de vol, des de l’emissió fins la recepció.

 

 

ionograma 1Entre els registres que ens proporciona el sistema el més clàssic és l'ionograma. El sistema efectua un escombrat de freqüències i s’obté una representació de la freqüència de sondeig en funció de l'altura virtual (temps de vol). L'altura virtual és més gran que la altura real, degut a que la ionosfera actua com un medi de propagació dispersiu, que fa que la velocitat de propagació d’aquests polsos en el medi sigui menor que la de la llum. No obstant, aplicant algorismes d’inversió de l'ionograma s’obté un perfil de densitat electrònica en altura real. A més, mitjançant la integració del perfil de densitat electrònica en altura, es pot estimar el Contingut Total d’Electrons (CTE).

 

 

 

skymapUn altre tipus de registre que ens proporciona el sistema és el mapa del cel (skymap). En ell es recull, per una determinada banda de freqüències i un determinat rang d’alçades de reflexió, l’angle des d'on provenen els polsos reflectits en la ionosfera (azimut i elevació) i el desplaçament Doppler sofert. Aquesta informació ens indica el lloc sobre la vertical on s’han produït les reflexions (si la capa reflectora està inclinada o si presenta irregularitats) i si aquests punts de reflexió es mouen respecte la font d’emissió (si la capa reflectora és dinàmica), proporcionant-nos la velocitat aparent de deriva de la capa reflectora. En el cas ideal d’una ionosfera en calma caldria esperar que totes les reflexions rebotessin sobre la vertical (centre del mapa) amb un desplaçament Doppler nul.

 


A partir d’un ionograma es mesuren bàsicament les freqüències crítiques de cada capa i les altures virtuals, a més de paràmetres de propagació com ara el M(3000) F2 i es pot derivar el perfil de densitat electrònica en funció de l‘altura. Cada dia es mesuren els ionogrames horaris, i es calcula la variabilitat dia a dia de la freqüència de plasma amb la altura.

 

ionograma2

 

A la base de dades de l’Observatori es disposa de tota la sèrie de paràmetres ionosfèrics digitalitzada des del seu inici l’any 1955, elaborant-se cada any un butlletí ionosfèric que podeu consultar des de l’any 2004 a la nostra plana web, així com un catàleg de les dades disponibles. Aquesta gran quantitat de dades, juntament amb dades d’altres observatoris, ens permet analitzar i conèixer l’estat de la ionosfera tant en temps de calma com en períodes pertorbats degut als efectes de les tempestes geomagnètiques sobre la ionosfera.


Des de l’any 2004, l’Observatori de l’Ebre té instal·lat un sondejador ionosfèric a l’Illa de Livingston, a l’Antàrtida, per tal de poder estudiar l’estat de la ionosfera a latituds remotes. Degut a les necessitats tècniques de l’aparell, aquest sondejador només està operatiu durant l’estiu austral, quan la base està oberta. L’aparell és un Advanced Ionspheric Sounder desenvolupat per l'Istituto Nacionale de Geofisica e Vulcanologia italià (AIS_IGNV) i ens proporciona ionogrames horaris que són analitzats a l’Observatori.


GPSDurant la història de la observació ionosfèrica a l’Observatori de l’Ebre s’han emprat altres sistemes a més del sondejador ionosfèric, com ha estat el mètode d’absorció A3, que servia per l’estudi de la regió D, i el càlcul del CTE mitjançant el càlcul de la rotació de Faraday. Actualment, la tècnica de mesura del CTE es basa en analitzar els senyals emesos per la constel•lació de satèl·lits GPS, GLONASS, GALILEO, etc, coneguts com GNSS (de l’anglès Global Navigation Satellite Systems). Aquests emeten dues freqüències com a mínim i és necessari disposar de receptors GNSS adequats, amb el que és possible diferenciar les dues fases associades a les citades freqüències, el que permet determinar els retards de fase deguts a la propagació dels senyals a través de la ionosfera. Aquests retards són proporcionals, excepte termes deguts a l’instrumental, a la densitat electrònica integrada en tot el camí del raig, i permeten obtenir el CTE. Actualment hi ha instal·lat a l’Observatori un receptor GPS de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya des de 1996.

Índex K d'activitat geomagnètica calculat a partir de les nostres dades. (Procés automàtic no sotmès a revisió)
18-07-21
19-07-21
Fotografies de la fotosfera solar fetes amb el nostre telescopi
La brúixola marca el nord magnètic, no el nord geogràfic. El nord magnètic varia amb el temps. Durant els darrers segles, a Roquetes, les brúixoles estaven desviades cap a l'oest. Però això ha canviat i ara es desvien cap a l'est. Més informació.

24/07/2021 18:05
Temperatura Humitat relativa Pressió atmosfèrica
34 ºC 45.5 % 1002.6 hPa
Precipitació acumulada Velocitat del vent Direcció del vent
0 mm 23 km/h S-SE (150º)
Dades de l'estació automàtica de l'AEMET a l'Observatori de l‘Ebre. Aquestes dades són provisionals i subjectes a revisió.